Dejan caer el libro, porque ya saben
que son las personas del libro.
(Lo serán de otro, el máximo,
pero eso qué puede importarles.)
Ahora son Paolo y Francesca,
no dos amigos que comparten
el sabor de una fábula.
Se miran con incrédula maravilla.
Las manos no se tocan.
Han descubierto el único tesoro;
han encontrado al otro.
No traicionan a Malatesta,
porque la traición requiere un tercero
y sólo existen ellos dos en el mundo.
Son Paolo y Francesca
y también la reina y su amante
y todos los amantes que han sido
desde aquel Adán y su Eva
en el pasto del Paraíso.
Un libro, un sueño les revela
que son formas de un sueño que fue soñado
en tierras de Bretaña.
Otro libro hará que los hombres,
sueños también, los sueñen.

Jorge Luis Borges a La cifra (1981)

El tema del poeta és la literatura d’un altre poeta. M’agraden els jocs de miralls metaliteraris, els narradors que diuen mentides i que fan ficció dins la ficció, els personatges que juguen a ser autors, les històries inventades dins les històries de veritat. Per això m’ha agradat Si te dicen que caí (1973) de Juan Marsé: perquè el narrador és, alhora, protagonista i creador i la història són moltes mentides. Jocs de nines russes. La literatura és una gran falsedat i això és el que la fa suggerent.

MELIBOEVS

Tityre, tu patulae recubans sub tegmine fagi

siluestrem tenui musam meditaris auena:

nos patriae finis et dulcia linquimus arua.

nos patriam fugimus: tu,Tityre, lentus in umbra

formosam resonare doces Amaryllida siluas.

MELIBEU

Títir, tu ajagut sota cobert d’un faig espaiós, assages

cançons boscanes amb la prima caramella. Jo, fites de la

pàtria i dolços camps, tot ho abandono; jo fujo de la pàtria.

Tu, Títir, a ple sota l’ombra, ensenyes els boscos

de repetri els mots: Amaril·lis és bella.

Queda presentada, doncs, la primera bucòlica de Virgili (1-5). Comença l’aventura lenta, segura i ociosa sota l’ombra del faig.

La traducció dels versos és de Miquel Dolç.